Els sants Ciril i Metodi, els evangelis i l’idioma valencià

El passat dia 14 de febrer, l’Iglésia celebrava als sants Ciril i Metodi, patrons d’Europa. Ells varen elaborar un alfabet, el glagolític, per la necessitat de representar algunes característiques peculiars dels parlars eslaus que quedaven fòra dels sistemes escrits coneguts fins al moment, en una evident intenció evangelisadora sobre aquells pobles. L’actual alfabet cirílic deriva d’aquell, i recebix el nom en honor del primer dels germans. Una ferramenta naixcuda per a servir als idiomes (del grec ἰδίωμα: llenguage peculiar) dels pobles eslaus i, a l’hora, a la Paraula de Deu.

Precisament eixe mateix dia, la Secció de Llengua de la RACV, sempre en colaboració en la llabor difusora de la llengua valenciana que eixercix Lo Rat Penat, presentà en la seua pàgina web (https://www.llenguavalenciana.com/documents/start) una revisió del Leccionari en Llengua Valenciana per als Dumenges i Festes del Senyor, estructurat en tres archius corresponents als tres cicles llitúrgics. La normativa de la RACV té també com a raó de ser la de servir i acostar-se tot lo possible a l’idioma valencià, que té unes peculiaritats que no estan ben representades per normatives naixcudes al servici d’uns atres idiomes forasters (cosa que per ad alguns és motiu de burla; ells sabran).

Les traduccions de la Bíblia (i també dels texts per a la llitúrgia), atenent a la seua extensió i complexitat, solen estar fetes per un equip de persones, com és natural. Sabem també que les traduccions existents en un mateix idioma, segons l’orige de la traducció, varien prou. Ademés, de tant en tant s’actualisen i es fan noves traduccions (la Conferència Episcopal Espanyola en va presentar una fa uns anys), per a adaptar-les a una llengua viva que va també variant en el temps. És inevitable que, dins de cada traducció, per alguns pocs o molts detalls, se note l’intervenció de les diverses mans que l’han treballada. Fins ací, tot normal.

Pero en el cas de l’idioma valencià, no és només la divergència fonamental que existix entre la normativa valenciana (RACV) i la normativa catalana aplicada al valencià (AVL) la que determina una separació clara, diàfana, entre les dos corrents ‘traductores’ que entren en conflicte; sino també les diferents, infinites i potestatives variants en que el model oficial de la AVL se subdividix a la seua vegada. Ya saben vostés: els que, segons el cas, volen posar-li al café més o manco cantitat de sucre ‘anexioniste’: ‘pobrea’ o ‘pobresa’, ‘evangeliste’ o ‘evangelista’, ‘este’ o ‘aquest’, ‘servix’ o ‘serveix’, ‘faena’ o ‘feina’, ‘hòmens’ o ‘homes’... o inclús aquells als qui els agrada ben carregat de ‘seves’ i ‘siguis’.

Fa poc hem assistit a una campanya de difusió de l’edició en “llengua valenciana” d’un llibret en els evangelis del dia (no de “Els Quatre Evangelis” com ha anunciat algun mig de comunicació), a l’estil de lo que ya n’hi ha en unes atres llengües. Podem entendre que es tracta d’una promoció quaresmal sense més intencions, encara que es podria elucubrar molt sobre per qué es fa ara, quan els fidels el tenen a la seua disposició des de decembre de l’any passat. La llàstima és que, a banda del mensage espiritual, en este llibret el llector se trobarà que està escrit en la normativa catalana aplicada al valencià que defén la AVL; ni tan sols en les bases del 32 originàries. (Convindrà recordar ací que l’obligació de respectar el dictat de la AVL correspon només a les administracions públiques.)

Pero lo que és pijor encara: en una falta de coherència interna cridanera, no a soles no s’aposta per un model llingüístic que aprofite al màxim les “concessions” lèxiques i sintàctiques de la AVL per a fer un text lo més valencià possible, sino que es perceben divergències en les preferències llingüístiques usades segons el dia (fent molt patent, per dir-ho d’alguna manera, cóm ‘pren el café’ l’autor que ha fet la traducció de cada part del llibre, que, de manera evident, no és el mateix segons el capítul que es consulte). En ocasions, les divergències apareixen inclús en la mateixa pàgina: com en la del 20 de novembre, en la que el text reproduït, de la ‘paràbola de les mines’ de l’Evangeli de sant Lluc, escomença usant la forma valenciana ‘mentres’ per a, només unes llínees més avall, passar a gastar la forma catalana ‘mentre’, dins d’una expressió escassament valenciana com “Negocieu-hi mentre sóc fora” (en lloc de, com diria qualsevol valencià vernàcul, “Negocieu mentres estic fòra”).

És una verdadera llàstima que no s’haja aprofitat el treball fet pel grup de sacerdots Amunt el Cor, en el Leccionari citat al principi, i especialment el dels mossens Josep Almiñana i Lluís Alcon en els Quatre Evangelis, sorgits en el mateix esperit dels sants germans eslaus. Uns Quatre Evangelis que, cap recordar, són la traducció oficial a la llengua valenciana que aprovà la Conferència Episcopal Espanyola en maig de 1984. Resulta deplorable que eixa esplèndida versió valenciana, que enguany complirà quaranta anys, continue sent ignorada per la majoria; no a soles per comunicadors desinformats que pensen que estan descobrint la roda o la pólvora, sino per persones encarregades de difondre la Paraula de Deu entre el poble valencià.

Una versió, la d’Almiñana i Alcon, internament coherent i ben acostada a la llengua valenciana general; una versió en la que la diversitat interna es deu a la varietat lèxica del valencià natural, i no a les preferències normativisadores dictades per un ent prescriptor. Una versió que, a lo manco, mereixeria no a soles el respecte lèxic i sintàctic d’unes atres versions que ara es vullguen plantejar, sino també el reconeiximent de la capacitat intelectual de dos hòmens de Deu que compongueren el text a partir de l’original grec i especialment del llatí de la Nova Vulgata.

Una atre tema és eixa enrònia d’usar l’arcaic tractament de ‘vós’ en lloc de ‘tu’. ¿Quin catòlic valencià es relaciona hui en dia íntimament en Deu i en sa Mare parlant-li de ‘vós’? És una incoherència més que no podem assumir, i que no té una atra funció que la convergència en el català, perque una llengua en construcció com eixa no es pot permetre concessions. El castellà, com a llengua construïda, sí s’ho permet, inclús diferenciant les versions suramericanes de la peninsular. El valencià, no obstant, com a llengua en rebaixes i liquidació, no té dret a expressar-se com correspon a la realitat llingüística dels fidels catòlics del sigle XXI, a lo que es veu.

Encara estem a temps. Eixe llibret que s’ha presentat no és el de les celebracions llitúrgiques, i no fixa encara els texts. És hora de tindre en conte la realitat sociollingüística dels fidels de l’Iglésia en Valéncia, no diferent a la de tots els valencians. És hora de no posar-se al servici del proyecte anexioniste d’una èlit. Faria be l’arquebisbat de no aplicar polítiques de fets consumats (molt habituals en el pancatalanisme), perque la llengua ha d’estar al servici de la Paraula i no al revés. Seguim als sants Ciril i Metodi (la norma al servici de l’idioma i de l’evangeli) i no convertim l’evangelisació i la llitúrgia en un mig per a certa política llingüística, perque això no està ni en l’esperit del Concili Vaticà II respecte a les llengües vernàcules, ni en les propostes de l’últim Sínodo Diocesà sobre la llitúrgia en llengua valenciana.

José Luis Manglano de Mas (Decà de la RACV)
Josep Vicent Navarro i Raga (President de Lo Rat Penat)
Publicat en Las Provincias el 14 de març de 2024