En l’aniversari d’Arnau de Vilanova

Hui, 8 de setembre, se compliria, segons alguns, l’aniversari de la mort (±1311) d’Arnau de Vilanova, eximia personalitat valenciana, naixcut al voltant de l’any 1238 no sabem exactament a on. En la Valéncia d’eixa época “de Vilanova” podria referir–se a diverses localitats, sobretot a Vilanova del Grau. “Vilanova” és u dels topònims romànics més freqüents en Espanya (“Villanueva”), Frància (“Villeneuve”), Itàlia (“Villanova”) o Portugal (“Vilanova”) i òbviament vol dir això mateix: ‘vila nova – nova ciutat’. El terme se gastava habitualment per a localitats de nova fundació. De fet s’enten normalment que la nostra “Vilanova”, siga la que siga, indicava, en efecte, una població fundada a l’inici de la reconquista, pero potser existira ya—i possiblement en eixe mateix nom—abans de que aplegara ací Jaume I d’Aragó, puix el topònim apareix ya en l’any 1238 i repetides voltes en el Llibre del Repartiment. “Arnau” era llavors també un nom freqüentíssim. És provable pero no segur que ell o eventualment son pare naixquera en Villanueva de Jiloca (Saragossa), com afirma en convenciment una glossa a un llibre seu feta en les acabances del s. XIV pero coneguda només en 1979. Un “Arnaldo Villenove” apareix en el Llibre del Repartiment (registre VII) en 1239 rebent una casa en la capital. Si est “Arnaldo” era realment el pare d’Arnau i si realment vingué, Arnauet iunior o encara no havia naixcut o encara era un criançó. En tot cas, l’essencial valenciania del personage és fermíssima: un fum de detalls biogràfics el vinculen coherentment a Valéncia.

Encara que per ad alguns dels seus païsans actuals Arnau de Vilanova és a soles un nom d’hospital, el valencià fon una celebrity, el millor mege de son temps, i publicà llibres a bondó. Son “Regimen sanitatis” fon un best–seller migeval. Arnau escrigué també un bon grapat de tractats teològics a on proponia una reforma integral de l’Iglésia. Li faltà molt poquiu per a ser considerat un herejot. Certament la protecció d’importantíssims —com se dia en l’época— “prohòmens” evità mals majors, perque Arnau fon mege personal i amic de reis com Jaume II i de papes com Climent V, papes i reis que en eixes époques manaven de veres.

Múltiples aspectes fan d’Arnau una figura enigmàtica, enchisadora. No debades la tradició posterior faria d’ell una espècie de fosc alquimiste. Ya vérem que sabem molt poc i poc segur de sos orígens; ell mateixa sempre se’n mostrà molt recelós. El nostre Arnau coneixia l’àrap, llengua llavors utilíssima per a un mege, i l’hebreu; atresí estudià llatí, com tots els universitaris de l’época, i naturalment parlava el valencià. Estes dos últimes llengües son les úniques documentades en ses publicacions: la “koiné” llemosina del s. xiii i sobretot un llatí tècnic i lliteralment “romancejat”. Tenim a lo manco 13 indicis —pero només això— per a plantejar l’hipòtesis de que Arnau o son pare fora un “batiat”, és dir: un nou cristià, plantejar, en concret, que son orige fora jueu com l’immensa majoria dels meges d’eixa i posteriors époques [1], com serà de segur el xativí Lluís Alcanyís (un atre nom d’hospital...), cremat pels supremacistes coetàneus. De fet el regnat del valencià Jaume II, “el Just”, ha estat sempre considerat com l’edat d’or dels jueus de la Corona d’Aragó [2]. Igualment el seus coneiximents íntims de l’arap [3] i insòlits de la llengua hebrea [4], la fervent professió de fe —¿la fe del convers?— d’ell i de sa família (sa filla Maria fon monja en el convent de Santa Magdalena de Valéncia) [5], la seua visió alternativa de les institucions religioses tan pròpia dels conversos [6], la seua enrònia de combatre i convertir als hebreus i no als sarraïns [7], els aspectes apocalìptics [8] i cabalístics [9] del seu pensament, la seua psicològica actitut d’inferioritat davant els poderosos [10], el sospitós silenci sobre la seua procedència [11], la seua obsessió per l’inmediata arribada de l’Anticrist [12] o la quantitativament significativa relació econòmica de la família de sa muller en molts judeus [13] són tots elements que apunten al món jueu. És només una hipòtesis, casi una ficció borgiana, pero certament ben cònsona en la biografia i personalitat d’este nostre —justet darrere el bilingüe i canònic sant Pere Pasqual— històricament segon escritor, plurilingüe i casi herege. En cultura unicitat i purea no són riquea.