40 anys d'adhesió a les Normes de la RACV

El 7 de març de 2021 es complixen 40 anys de l’acte públic d’adhesió a la llavors Acadèmia de Cultura Valenciana i a la normativa ortogràfica que la seua Secció de Llengua havia acordat per a la llengua valenciana dos anys abans, en 1979. Un acte multitudinari que tingué lloc en el Saló de Senyeres del Monasteri d’El Puig i que s’inicià en el parlament de Francesc Nieto Edo, president de la Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valéncia; seguiren les paraules de Josep Esteve Patuel, Rafael Villar i Josep Boronat en representació de les tres províncies valencianes, i tancà l’acte el Decà de l’Acadèmia, el recordat Julià San Valero, catedràtic d’Història Antiga de l’Universitat de Valéncia. San Valero rebé de Nieto els plecs en que s’arreplegaven centenars de firmes d’entitats cíviques i intelectuals recolzant la normativa de la RACV, i els entregà a continuació a Esteban Moliner, notari de Massamagrell, a fi de que alçara acta de l’event.

Les normes ortogràfiques tenien com a inspiració l’obra ‘En defensa de la llengua valenciana. Per qué i cóm s’ha d’escriure la que es parla’, escrita en 1977 per Miquel Adlert. Este, antic partidari de les ‘bases de 1932’ que transponien l’ortografia catalana de Fabra al nostre idioma, havia experimentat des de la década dels xixanta junt a atres importants intelectuals valencians lo que ell mateixa definí com un “retorn a la fidelitat valenciana”. I aixina era, perque les normes de la RACV, les ya ‘Normes d’El Puig’ per al gran públic, no feen sino rescatar la tradició ortogràfica valenciana de tots els temps, convenientment regularisada i lliurada per igual d’arcaismes, forasterismes i costums gràfiques improductives.

De fet, les normes de la RACV no són sino la recuperació i actualisació de les Normes de 1914: les bases ortogràfiques que es pactaren per erudits i escritors en una série de reunions públiques celebrades en la societat Lo Rat Penat, en les que un jove llingüiste de Benimarfull, Lluís Fullana, coordinava el debat de manera equilibrada entre les tendències contrapostes del moment: els arcaisants-catalanisants i els anàrquics-castellanisants. Fruit d’aquell acort fon la ‘Gramàtica elemental de la llengua valenciana’ editada en 1915 pel Centre de Cultura Valenciana (hui RACV).

Les principals característiques definitòries de les Normes de 1914 tornaven a estar presents en les de 1979: com la perfecta distinció, sense confusions, entre G / J, CH i X, d’acort en la fonètica general valenciana no apichada (joguet, corregir, pujar, rellonge; Chilches, pancha, chiquet; xilòfon, Xixona, caixa, partixc). També la supressió de grafies antigues que no responen a una pronunciació actual (TM, TN, MPT, TG, TJ... en semana, cona, pronte, mege, plaja, o la LL transposta ara a improductiva L·L en colege, aquarela), o que mai han existit en valencià ni es justifiquen etimològicament (TLL en billet, enrollar, o TG, TJ en correges, mija). Se manté l’ensordiment consonàntic final -C, -T, -P no a soles en paraules com amic, cantat o llop, sino també en formes com sanc, fret o aljup, en les que l’ortografia catalana contemporànea mana escriure ‘sang, fred, aljub’ atenent a l’etimologia pero introduint una complicació ortogràfica innecessària i inclús facilitant una incorrecta pronunciació.

No manco important és la distinció clara i sense interferències entre Y, J, I (yo, ya, proyecte, joya, tramoyiste, ió, ionosfera) o el manteniment de certs fenòmens en el camp de la morfologia derivativa, com els sufixos -ISAR, -ISACIÓ en arcaisar o organisació (sense eixa extemporànea TZ de la normativa hui oficial), la distinció tradicional de gènero en el sufix -ISTE, -ISTA (el valencianiste, la valencianista) o els substantius clàssics i generals acabats en -EA, com riquea o perea, que havien segut també proscrits.

El sistema d’accentuació completa de les originàries Normes d’El Puig (que accentuaven gràficament casi totes les vocals agudes i totes les esdrúixoles) plasmava la distinta obertura o tonicitat en valencià i català en formes com Valéncia, béstia, conéixer, café, francés, pero, perque, front a les catalanes ‘València, bèstia, conèixer, francès, cafè, però, perquè’. Eixa propietat decaigué un tant en la reforma ortogràfica puntual de 1982 pero tornà a recuperar-se en 2003, junt a l’introducció de diacrítics per a distinguir millor l’obertura de la vocal en paraules com dòna o sèt, en significat diferent al de dona i set, en e tancada.

L’ortografia de la RACV és hui l’únic marc normatiu que protegix inherentment (i no optativament) el lèxic, la morfologia i la sintaxis pròpiament valencians. Uns pocs eixemples: la distinció entre llavar i rentar o el manteniment de formes genuïnes com servici, faena, vacacions o fadrí; la flexió verbal valenciana, enormement singular; els tres graus de proximitat en els demostratius (este, eixe, aquell); l’artícul neutre ‘lo’; o l’us de la preposició ‘en’ per a indicar lloc (en ma casa, en Valéncia) pero també companyia o instrument (arròs en bledes). Els documents normatius que ha generat la RACV des d’aquell moment ―diccionaris, gramàtiques, flexió verbal, corrector i traductor informàtic...― i la llengua lliterària en la que s’ha vehiculat un miler d’obres produïdes per un centenar d’escritors, han construït de manera nítida i definida un model llingüístic oral i escrit que és a l’hora cult i natural, clarament caracterisat com a valencià, en el que el parlant se veu reflectit i referma la seua parla vernàcula, que en lloc de ser considerada ‘inculta’ o ‘vulgar’ és valorada i elevada a norma. Un model, per cert, hui bandejat de les escoles i discriminat per les nostres autoritats fins a llímits intolerables. D’ahí l’importància de la reivindicació que ara commemorem: dignitat i valencianitat.