Valencià
CastellanoMario Vargas Llosa, Acadèmic d'Honor de la RACV
Data:
07/06/2022
La Real Acadèmia de Cultura Valenciana ha nomenat Acadèmic d'Honor de l'institució a l'Excm. Sr. En Mario Vargas Llosa, Premi Nobel de Lliteratura i figura de ranc mundial, a proposta de N'Antonio Marín Lázaro, Vicepresident del Patronat de la Real Institució i en el seu nom.
El nomenament atén als seus abundants mèrits lliteraris i, en particular, a la seua especial atenció cap a una de les principals obres del Sigle d'Or de la llengua valenciana: la novela Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.
El discurs d'ingrés com a Acadèmic d'Honor de l'ilustre escritor tindrà lloc el 7 de juny de 2022, a les 18 hores, en la Casa de Valéncia en Madrit.
Jorge Mario Pedro Vargas Llosa (Arequipa, 28 de març de 1936) és un escritor peruà que conta també en la nacionalitat espanyola des de 1993. Considerat com a u dels més importants novelistes i ensagistes contemporàneus, les seues obres han conseguit numerosos premis, entre els que destaquen el Nobel de Lliteratura de 2010, el Cervantes de 1994 —considerat com el més important en llengua castellana—, el Príncip d'Astúries de les Lletres de 1986, el Biblioteca Breve de 1962, el Rómulo Gallegos de 1967 i el Planeta de 1993, entre uns atres.
Com a escritor, alcançà la fama en la década de 1960 en noveles com La ciudad y los perros (1963), La casa verde (1966) i Conversación en La Catedral (1969). Continuà escrivint prolíficament en diversos gèneros lliteraris, com l'ensaig, l'artícul i el teatre. Destaca, entre atres, La tía Julia y el escribidor (1977), una novela semiautobiogràfica.
Vàries de les seues obres han segut adaptades al cine i a la televisió. La majoria de les seues noveles estan ambientades en Perú i exploren la seua concepció sobre la societat peruana; en canvi, en La guerra del fin del mundo (1981), La fiesta del chivo (2000) i El sueño del celta (2010), ubica les seues trames en atres països.
En 1971, baix la direcció del professor Alonso Zamora Vicente, obté un Doctorat en Filosofia i Lletres per l'Universitat Complutense de Madrit en la calificació d'excelent cum laude per la seua tesis García Márquez: lengua y estructura de su obra narrativa, publicada més tart baix el títul de García Márquez: historia de un deicidio.
La seua obra ha segut traduïda a més de 30 idiomes.
Membre de l'Academia Peruana de la Lengua des de 1975, en 1994 és nomenat Acadèmic de Número de la Real Academia Española. Dedicà el seu discurs d'ingrés a un atre destacat escritor valencià, en este cas contemporàneu: Las discretas ficciones de Azorín. La resposta estigué a càrrec de Camilo José Cela.
En 2021 fon elegit membre de l'Acadèmia Francesa per a ocupar l'assent número 18 d'eixa institució, de la que és el primer membre que no ha escrit obres en llengua francesa, a pesar de que la parla en fluïdea. Favorí tal elecció el que Vargas Llosa fora el primer escritor de llengua no francesa al que la prestigiosa colecció La Pléiade de Gallimard li ha publicat la seua obra en vida. És el segon llatinoamericà que aplega a l'acadèmia despuix de l'argentí Héctor Bianciotti, que ocupà l'assent número 2.
Ademés de Gabriel García Márquez i atres autors, entre els seus models lliteraris se troba la novela Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell. Carta de batalla por Tirant lo Blanch és una obra de Mario Vargas Llosa publicada en 1991 en el que s'arrepleguen tres ensajos de l'autor sobre dita novela valenciana. Seix Barral publicà estos ensajos en motiu del quint centenari de l'obra (publicada per primera volta en 1490 "en llengua valenciana per a que "la Nació d'on soc natural se'n puga alegrar", segons deixà escrit Martorell en el pròlec).
En cada u d'estos ensajos Vargas Llosa es mostra com un fervent admirador d'esta novela cavalleresca, i s'enorgullix, d'alguna manera, d'haver-la treta del seu oblit a nivell internacional. Tirant lo Blanch és, segons la confessió del propi Vargas Llosa —i l'opinió de la majoria dels seus crítics— u dels “models” de novela, que l'autor peruà ensomia en imitar i fer seus.
Mario Vargas Llosa, com a Acadèmic d'Honor de la nostra Real institució, enriquix el notable llistat que encapçalen Joaquín Rodrigo Vidré, Vicent Blasco Ibáñez o Julián Ribera i Tarragó, entre uns atres.